50 aniversari
L’any 1959 la pedagoga Maria Bondia, convençuda que els sistemes d’ensenyament al nostre país en general havien patit un retrocés arran de la guerra civil, intentà dur a terme la tasca de fundar una escola a partir del mètode de l’escola activa, de la seva formació en les escoles de la República i dels seus estudis a la Sorbona.
Per engegar l’Escola va necessitar molt d’entusiasme, pocs estalvis, la col·laboració d’uns amics i l’aportació econòmica d’un pare entusiasta que volgué quedar en l’anonimat i així serà.
El dia 1 d’octubre de 1959 a les 9 del matí es va obrir l’Escola Mireia. Hi havia 18 nens de 4 cursos repartits en 2 aules. El mes de febrer del 1960 es va presentar per sorpresa una inspectora. La inspectora detecta que no tots els papers estan en regla i fa la vista grossa en moltes questions que en cas d’aplicar la llei de forma estricta podria ben bé representar tancar l’Escola. Aquest fet acabaria sent habitual en els anys següents.
En general les famílies pensaven que el català ja l’aprenien a casa però a l’escola tocava el castellà. Als pares se’ls havia de convèncer que estudiar en català no suposava que el seu fill tingués problemes d’estudis en el futur. I de la mateixa manera que s’havia de fer ús de la pedagogia per explicar a les famílies que no feia falta que els alumnes portessin uniforme, també s’havia d’explicar que el món no s’ensorrava si els nens tutejaven a la "senyu", o si a la classe d’esquirols hi tenien una tortuga o si el "profe" de vuitè portava els alumnes al cinema.
I per sobre de tot, no portar els alumnes a combregar el primer divendres de mes no provocava que el dimoni se’ns emportés els nens aquell mateix dia. No hem d’oblidar que som als anys 60 i tractar aspectes com la llengua, la religió o política era molt perillós. Malgrat els certificats de bona conducta de l’alcalde de barri, els certificats de bons cristians del rector de la parròquia i els “d’adhesión al movimiento entre d’altres, l’any 1966 l’escola ja molt consolidada, va obrir els locals del carrer Casp i obtenia la llicencia oficial i definitiva per part del Ayuntamiento de Barcelona i del Ministerio de Educación on s’autoritzava al funcionament de legal com a centre educatiu.
L’any 1973 la Maria Bondia ofereix als pares la gestió de l’escola i a partir d’aleshores és administrada com el que ara seria una cooperativa. L’any 1977 es torna a fer necessari ampliar l’Escola. Uns pares pintaven l’Escola, altres penjaven armaris o penjarobes i d’altres clavaven pissarres. Eren anys d’optimisme en el futur inmediat per l’arribada de la democràcia i a la vegada d’incertesa en tots els àmbits de la societat. Els canvis socials van suposar el moments de crisis en la majoria d’escoles privades laiques, algunes van esdevenir cooperatives, algunes van passar a escola pública, algunes van tancar…, a l’Escola Mireia després de no poques reunions i discussions l’any 80 l’escola es va constituir com a societat anònima i es va professionalitzar en tots els sentits.
En aquests inicis dels anys 80 la Generalitat de Catalunya assumeix les competències en educació i l’expedient de la Escuela Mireia de Madrid és enviat a Barcelona. L’Ans 1984 la Generalitat aprova la classificació definitiva com a centre privat d’EGB i tot plegat és el pas previ per acollir-se al règim de subvencions i concerts educatius. La professionalització de l’Escola Mireia encaria els rebuts escolars i era del tot necessària l’ajuda pública que adquireix caràcter definitiu l’any 1988. Als anys 90 es comença a parlar de l’enèsima reforma educativa. Aquesta vegada, però, els diaris parlen de canvis importants i l’allargament de l’ensenyament obligatori fins els 16 anys. En el món de l’ensenyament tothom posava en dubte les gràcies dels canvis i, tot sigui dit, a les escoles on s’havia avançar la reforma no n’estaven gaire satisfets però el que no hi havia dubte és que serà necessària altra vegada ampliar l’escola prèvia presentació de mil i un papers a l’Administració.
